Josep M. Martorell
Exdirector general de Recerca de la Generalitat de Catalunya (2011-2015)

Cap a un lloc de primer nivell en un món competitiu

Ens trobem amb una Europa que surt lentament de la major crisi econòmica de les darreres dècades i que té la necessitat d’establir estratègies a llarg termini per augmentar la competitivitat. La UE es compromet a incrementar els recursos econòmics i a impulsar la participació privada en el procés d’innovació, potenciant la flexibilitat i l’obertura davant de nous plantejaments. Són premisses que es veuen reforçades en el programa en curs, Horitzó 2020, i també són les línies mestra de l’estratègia d’especialització intel·ligent per a les regions europees (RIS3), tots dos programes per a l’etapa 2014-2020.

Tenint en compte aquesta situació que tenim entre mans, us convido a veure què s’ha fet en els darrers temps a Catalunya, pel que fa al sistema universitari i de recerca, ampliant el focus per abraçar un període que podríem xifrar de trenta a quaranta anys (període que ha estat clau per bastir el sistema de primer nivell que té avui Catalunya en l’àmbit del coneixement). Després, em permetré enfocar de més a prop els darrers dos anys, temps transcorregut des de la darrera reflexió que vam fer en aquest mateix espai.

Amb la perspectiva que ens donen aquests més de trenta anys, podríem dividir aquest període en tres etapes.

La primera, entre la dècada de 1980 i una mica abans de l’any 2000, ve marcada per la consolidació de la democràcia a l’Estat espanyol i l’avenç en el nostre autogovern. Catalunya va centrar els seus esforços durant aquells anys en els aspectes de formació superior; l’objectiu era estendre-la i garantir l’accés universal a tot el territori, fent créixer l’oferta universitària pública per a una població mundial que també creixia a causa del baby-boom.

Després, sobre l’any 2000, i amb un sistema d’educació superior d’alt nivell i accessible a tota la població, el repte era enfocar-lo globalment a la recerca. El sistema, tot i que té un cert grau de qualitat, en conjunt no tenia una alta competitivitat internacional. Per tant, es van posar en marxa una sèrie d’accions que ens han ajudat a assolir en quinze anys el nostre actual nivell d’excel·lència: unes eines que ens permetien superar algunes de les estrictes limitacions en la governança que establia –i encara estableix– el sistema estatal (la Llei d’Universitats de Catalunya i l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya), i uns instruments propis que ens van permetre incidir en la governança de les institucions (CERCA i ICREA), flexibles i enfocats a la internacionalització i l’excel·lència, i a captar i retenir talent internacional.

Sobre l’any 2000 es van posar en marxa una sèrie d’accions que ens han ajudat a assolir en quinze anys el nostre actual nivell d’excel·lència

Aprofitant que el 2013 és l’any de la darrera publicació d’aquest informe, posaria el final d’aquesta segona etapa en aquell moment, al qual arribem amb un bon sistema universitari: la UB (Universitat de Barcelona) és entre les 200 i 300 millors universitats del món en el conegut com a rànquing de Xangai (Academic Ranking of World Universities) i és també l’any en què tant la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) com la UPF (Universitat Pompeu Fabra) canvien de tram en aquest rànquing, un dels més reconeguts en àmbit d’universitats.

També el 2013 Catalunya supera Suècia en captació d’ajuts del Consell Europeu de recerca per habitant, i passa a la segona posició de la UE.

Hi arribem també amb un bon sistema de centres de recerca, capaços de liderar els rànquings mundials d’institucions per àmbits (Scimago 2013) en química, física i biomedicina, on també apareix ICREA a les primeres posicions, que referma l’encert de les decisions preses en aquests anys, mantingudes govern rere govern i consolidades al voltant de la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació l’any 2008.

Al llarg d’aquests anys, i comparant els fons competitius obtinguts en programes estatals (Plan Nacional, ara Plan Estatal) i europeus (7è Programa Marc i ara Horitzó 2020), el sistema s’ha mostrat més eficient com més competitiva és la convocatòria o el rànquing, amb la majoria d’indicadors d’un 50% a un 100% per damunt de l’esperat per quota de població a Europa i a l’Estat espanyol. De nou, les decisions preses d’obertura, flexibilitat, retiment de comptes, aposta per l’excel·lència es reflecteixen en aquests indicadors, que atorguen posicions molt destacades, fins i tot dins del nostre sistema, a aquells grups/entitats que es regeixen pel model propi català d’R+D+I.

I des de 2013 comencem la tercera etapa. Ara hi ha 3 universitats catalanes entre les 200 primeres al rànquing THE (Times Higher Education) de 2015, i 3 universitats entre les 50 de menys de 50 anys al QS (QS Top 50 Under 50) de 2014. De fet, Barcelona és la segona ciutat del món amb més universitats en aquest darrer rànquing (la primera és Hong Kong, ciutat que té una població com tot Catalunya). El nombre més elevat d’universitats entre les millors 50 del món de menys de 50 anys, per milió d’habitants, de tota Europa el té Catalunya, amb gairebé set vegades més que la resta de l’Estat. Així mateix, hem aconseguit ampliar la distància amb el país que ens segueix en el rànquing d’ajuts de l’ERC (European Research Council) per població (en gran part gràcies a l’èxit del sector biomèdic, que acumula el 35% dels ajuts obtinguts). Per tant, s’ha fet, de manera provada, una bona feina gràcies al gran esforç de milers de persones del sistema i malgrat les dificultats conegudes per tothom.

Fins al moment, el repte havia estat posar en marxa accions que impactessin en el model d’R+D i en el d’ensenyament superior. Ara, el repte és consolidar la qualitat del sistema, que no és gens fàcil vistes les dificultats de l’entorn, i ser capaços de transformar aquest coneixement en beneficis socials i creixement econòmic. Ara, el repte és situar la recerca al nucli del model econòmic, i això implica temes de política d’estat.

Ara, el repte és consolidar la qualitat del sistema i ser capaços de transformar aquest coneixement en beneficis socials i creixement econòmic, i això implica temes de política d’estat

Que en aquest punt del relat faci èmfasi en què, en aquesta tercera etapa, el Govern prioritza la transferència de coneixement no vol dir, en cap cas, que les institucions no hagin treballat en aquesta línia fins avui. I, justament, el sector biomèdic i biotecnològic n’és un exemple claríssim. Però revisant xifres que inclouen la totalitat de sectors innovadors, sabem que actualment el volum global de la col·laboració entre l’acadèmia i les empreses –que es pugui considerar transferència de coneixement– i prenent el conjunt dels agents, és d’uns 200 milions d’euros anuals. I, per tipologia d’agents, es veu que les universitats hi tenen un paper central, a les quals s’han anat afegint els darrers anys amb molta força els centres CERCA, especialment els centres de recerca en ciències de la salut.

Davant de les capacitats dels agents de la BioRegió, l’estratègia que impulsa el Govern s’enfoca a potenciar tres línies principals: capacitació (del talent), facilitació (legal i fiscal) i finançament (incentivació de la inversió). Malgrat que no es tracta de grans mesures estructurals (articulem instruments d’acord amb el nostre marge d’acció competencial, i, de vegades, una mica més enllà malgrat les traves), sí que són accions enfocades en la bona direcció. Dibuixaré tres exemples d’accions de govern en cadascuna d’aquestes línies.

En l’àmbit de la capacitació, el programa de doctorats industrials, inspirat en programes d’èxit de països com Suècia i Dinamarca, dóna resposta al repte d’incidir en la capacitació del talent per transferir la tecnologia i el coneixement al teixit industrial. En les seves tres edicions, el programa ha permès posar en marxa més de 150 projectes, amb la participació de 120 empreses, des de start-up fins a empreses grans, 26 relacionats amb les ciències de la vida. El passat mes de juliol va llegir la tesi el primer doctorand industrial del país.

Si parlem de facilitar, cal recordar les mesures introduïdes a la Llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat per al 2014: en l’àmbit legislatiu cal destacar una mesura de deducció fiscal al tram autonòmic de l’IRPF, que passa del 30% al 50% per a la inversió de business angels en empreses creades per universitats i centres de recerca.

Finalment, el programa Indústria del Coneixement és l’acció principal en l’àmbit del finançament. En la línia d’estimular la generació d’empreses de base científica a partir del coneixement i d’incentivar la inversió, ha de mobilitzar fins a 30 M€ en 5 anys per a les diverses etapes de desenvolupament d’un projecte, de la idea al mercat (llavor, producte i mercat). Cal destacar que, en la primera edició, el 50% dels projectes concedits de l’etapa llavor i el 60% de productes s’han atorgat a ciències de la vida i de la salut.

L’estratègia que impulsa el Govern s’enfoca a potenciar tres línies principals: capacitació (del talent), facilitació (legal i fiscal) i finançament (incentivació de la inversió)

Totes les accions que s’han posat en marxa en aquesta etapa, que és definitiva per consolidar l’impuls del coneixement cap al mercat, pretenen alinear la nostra política per als propers deu anys amb l’europea. De moment, mitjançant els instruments de la RIS3, però també seguint l’aposta per un model que impulsa la captació competitiva (només cal veure l’impacte de les nostres polítiques en els fons captats del Programa Marc), i implementant mesures que ens permetin millorar els indicadors amb els quals Europa valora el nivell d’innovació de les regions. I apostar pel node del consorci InnoLife de l’EIT, actual EIT Health, i per tots els grans projectes europeus que compten amb les nostres institucions entre els actors rellevants dels consorcis respectius, així com per les institucions que, des d’una funció de sistema, li donen impuls i el fan més àgil i capaç. És el cas de Biocat, un clar element catalitzador de l’èxit del sector bio català.

Amb tot, i com deia anteriorment, hi ha una sèrie de reptes que cal afrontar. I per fer el pas següent cal un canvi substancial: cal disposar de capacitat normativa fiscal (especialment en l’àmbit de societats), de la capacitat de regular operacions de crèdit, de regular mecanismes de capital de risc i business angels, cal tenir capacitat per incidir en la regulació laboral i en el sistema de governança, cal poder ser presents als organismes internacionals… Aquests punts demanen una acció política que només és possible si esdevenim un estat.

Voldria acabar la reflexió que faig en aquestes línies, i la visió en perspectiva del que ha succeït abans i des de la publicació del darrer Informe Biocat, reconeixent que segur que sense la crisi tindríem una situació millor, però també que la crisi ha reforçat la nostra eficiència com a sistema. Mantenir els indicadors i ser capaços d’impulsar mesures adreçades al creixement del sistema és una prova que ens hem enfortit, la qual cosa ens col·loca en una posició avantatjosa de cara a aprofitar molt millor les futures oportunitats que vindran de l’encara incipient recuperació econòmica, i del propi procés polític en què està immers el país.